A l'esquerra trobem el Salvador Puig Antich i a la dreta l' Enric Duran, dos personatges que sempre admiraré i que a la vegada trobo que tenen moltes semblances. Als dos els hi deien Robin Hood els mitjans de comunicació tot i que no volien que els tractessin com a lladres ja que l'únic que pretenien era canviar de lloc els diners dels bancs per donar-los a la classe obrera, a diversos moviments socials i per finançar en part la seva transformació social a través de la paraula i l'acció directa. Tampoc volien ser considerats com a herois.
En el cas del Salva i els militants del MIL (Movimiento Ibérico de Liberación),va ser a través d'unes publicacions amb gènere de còmic que es dein igual que el seu grup.
En cas actual de l'Enric Duran ho ha fet amb les noves tecnologies amb un web que es diu podem.cat on es troben articles en diferents idiomes per arribar a més gent i també ha difós la seva paraula revolucionària a través de 350.000 exemplars de paper
En Salva va acabar molt malament. Recordem que a finals de la dictadura feixista espanyola el van matar amb el garrot vil.Ara representa que vivim en una democràcia i no tenim penes de mort a l'estat espanyol però recordem que tot i que actualment l'Enric estigui en llibertat condicional després d'haver passat dos mesos a Can Brians, on teòricament hauria d'haver anat a la Model com a pres preventiu li poden caure molts i molts anys per haver demanat crèdits a 39 entitats finaceres en valor de 492.000€ i declarar-se insolvent.
Més informació:
Abolim la banca (llibre de l'Enric Duran en pdf)
"El 95% dels diners són creats pels bancs privats" (article de l'Enric Duran)
"El 95% dels diners són creats pels bancs privats" (article de l'Enric Duran)
Vídeo "Passeig virtual gravat en vídeo per tres dels meus comptes corrents"
Entrades
2 comentaris:
els optimistes creuen que un altre món és possible, els pessimistes tenim por que això sigui veritat
La verdad que tu discurso es apasionado, vaya que depende cómo me dé: levanto el puño o me pongo a cantar "a las barricadas!...La figura del "revolucionario", "disidente", "activista" siempre ha existido y siempre ha puesto en duda un sistema, que hoy está en crisis pues prefiere "el aire" a las "barras de pan". (Puede sonar a apología, de hecho lo es, pero es que sólo partiendo de este punto uno puede tener claro qué es lo que quiere y qué no, son "tipos ideales" a puro estilo de Webber).
Este "revolucionario" siempre ha sido importante para retroalimentar el sistema pero también para provocar el cambio, algo intrínseco a la condición humana y a la sociedad en lo que vivimos; pero sobre todo, desde mi punto de vista -dejando de lado, a veces, el debate sobre cómo lo ha hecho?- ha cuestionado el orden social, y ha podido en un momento dado, provocar la duda...Hecho importante, pues ésta puede dar lugar a la acción o no, pero con la ventaja de implicar ya en sí una reflexión. El éxito del sistema internacional - capitalista, el comunismo que conocemos, es ese: hacernos creer que no existe otra opción.
No obstante, también reconozco lo que a mi parecer son figuras, a veces, exaltadas en fervor de las masas...y es que ser un héroe hoy tampoco cuesta tanto...(mediáticamente hablando) cualquier acción que implica poner en riesgo tu vida, conlleva prácticamente esta etiqueta, de la que a veces, en mi opinión se abusa. Mártiles. La causa y el fin es lo importante, aún cuando los medios pueden dejar de justificar ciertos principios. Aquí, parece ser esta la opción, aunque en en parte creo que resulta bastante frustrante, sobre todo cuando lo importante es tener justo tener medios para actuar.
Publica un comentari a l'entrada