dimecres, 29 d’abril de 2009

Ètica periodística

Vinc del món de les ciències polítiques i ara estudio periodisme. No!! Ciències Polítiques no vol dir ser política! Segur que molts ho heu pensat. Jo treballo d'investigadora social i no pertanyo a cap partit per exemple. Però haver estudiat això em fa tenir uns avantatges quan he d'anar a cobrir notícies sobre política, perquè conec un que està a un sindicat...o l'altre a dins de la Generalitat, o un altre al Parlament... un que treballa a tal partit... i m'assabento de coses molt sucoses abans que m'ho diguin els mitjans.

Sobretot, tinc una amiga molt especial a dins d'un partit i clar és divertit fer una mica la tafanera i parlar de tal conseller o de tal diputada... però la putada és quan veus interessant com a futura periodista que ella em faci una declaració i em diu que no pot, jo mateixa penso: joder tia, que sóc la teva amiga, per què tens por? si total només sóc estudiant!
i la meva colega pensa: tia que puc perdre el meu curro si reconeixen la meva veu. Res de declaracions que puguin transcendir...

Llavors és quan la meva amiga per remordiments acaba declarant en contra de la seva primera voluntat (per fer-me un favor) i per no putejar-la no li poso ni el nom ni el càrrec o simplement dic "hem intentat contactar amb tal partit o tal institució però no han volgut declarar". Doncs vaja merda dic jo. Això és una democràcia? És la dictadura de la por i de l'autocensura.

Jo sóc una amiga lleial i si em diu que no és que no, si em diu el secret jo el mantinc en Off the record. Però igualment crec que qui no diu allò que pensa o el que veu és per por d'amagar alguna cosa o por de les represàlies. La majoria de mitjans estan contaminats de declaracions sense cara i ulls: fonts solvents, fonts oficials... però quasi mai et diuen qui ha dit què exactament.
De fet en cap moment he dit qui és aquest amiga meva, per a quin partit treballa i què ha passat exactament. Per tant jo mateixa m'estic autocensurant i això que és un bloc només. No hi ha cap llibre d'estil que em digui quines paraules utilitzar, cap editor que em refusi el tema, cap límit d'espai ni de temps. Un bloc és per exercir la pròpia llibertat d'expressió.

Doncs companys i companyes: una amiga és una amiga i si ella vol ser anònima no seré jo que la citi a internet. Però de totes maneres reflexiono sobre periodista-polític/a.
Relacions amistoses o relacions dicotòmiques?

1 comentari:

Jordi Benavente ha dit...

prometre-li una cosa a una amiga és sagrat. La lleialtat a la seva amistat està per sobre de l'ètica i del compromís d'informar, crec jo. Abans que res som persones. En la resta de casos en els que no hi hagi lligams emocionals, crec que has de ser tu, com a professional, qui decideixi què fer. (I per cert: jo, Bruni.)